límites que absorbéis nuestras cabezas la solución es cero: zephirum tremens de la lírica inerte: inspirar círculos por su centro y expulsar sus esquinas doradas por circunflejos caminos inexistentes: es morir -morir- entre los números.
1 comentario:
Anónimo
dijo...
La solució no és zero
M’emprenya la paraula que tinc dins i davant meu neix una solució imperfecta: un zero flàccid i estrident. Els conceptes d’ara són massa buits, els versos, cerebrals. I he de tornar, ràpidament, a aquella A de carn i ossos, a l’1 que s’erigeix amb altivesa, a la primera lletra que desprèn suor i que es barreja amb fluids espessos. L’epidermis es defensa del procés, es tiba amb resistència, però després cedeix davant l’impacte; i del llavi surten mots, per fi, imperatius: divideix-me el pit, llepa’m el genoll, estreny-me el ventre i l’entrecuix, forada’m el melic, torça’m els dits. Fes que tinguem, si us plau, per un moment, el miratge del destí a les nostres mans, que creguem en la mentida d’haver caçat l’atzar dins l’espai mínim d’una carícia toràxica.
1 comentario:
La solució no és zero
M’emprenya la paraula que tinc dins
i davant meu neix una solució
imperfecta: un zero flàccid i estrident.
Els conceptes d’ara són massa buits,
els versos, cerebrals.
I he de tornar, ràpidament,
a aquella A de carn i ossos,
a l’1 que s’erigeix amb altivesa,
a la primera lletra que desprèn suor
i que es barreja amb fluids espessos.
L’epidermis es defensa del procés,
es tiba amb resistència,
però després cedeix davant l’impacte;
i del llavi surten mots, per fi,
imperatius: divideix-me
el pit, llepa’m el genoll,
estreny-me el ventre
i l’entrecuix, forada’m el melic,
torça’m els dits. Fes que tinguem, si us plau,
per un moment, el miratge del destí
a les nostres mans, que creguem
en la mentida d’haver caçat l’atzar
dins l’espai mínim d’una carícia toràxica.
Publicar un comentario